A les de seMpRe...
Avui faig un homenatge a la gent de tota la vida... A aquelles persones que em coneixen des dels tres anys... mare si ha plogut des d'aleshores! M'agrada pensar que sóc qui sóc, en part, per la gent que em coneix de sempre i ha compartit tantes coses amb mi (i m'ha hagut de suportar també), totes elles formen part d'aquesta evolució... ummmmh moment filosòfic... bé, GrÀCies.
2 comentaris:
La veritat es que malgrat el pas del temps seguim sent com una estrella de mar... recordes? Una de les seues puntes es va quedar pel camí... però tenim una de nova!!! La resta continuem ahí... sent una i cinc alhora!!!
Per tants anys juntes... gràcies boniketa!!!
Eiii, doncs sí, Maria... som un i cinc... que bonic, veritat? La poesia de l'estrella de mar deia així:
La nostra amistat és com un arbre
amb cinc braços oberts com arrels,
és un estel de cinc puntes,
enmig d'una mar de cafès.
Quant de temps fa d'allò, jejeje, però els cafès segueixen i més que una mar ja podríem omplir mig oceà, no? Perquè siga així molts anys més.
Publica un comentari a l'entrada