COOkie pOem

L'aRt dE cOmpLicar-nOs lA viDa en unA pOsTal de NaDaL

Les amigues de tota la vida, des de fa mil anys, seguim la tradició de trencar-nos les banyes fent la postal més original possible cada vegada que tenim un fet important i un motiu per regalar. La gràcia està en fer-les amb les nostres mans i si, a ser possible, és lacrimògena (sobretot per a les persones que estem més en la distància), millor que millor.

Per les nostres mans han passat garnaldes de cors amb dedicatòria plurilingüe per al nou pis de Teresa; caixes del temps plenes de records per a fer plorar l'holandesa; monstres antinadal i una gallinocaixa dels desigs per a un mal any de Jordi; un arbre estil Burton per posar xapes (la postal que em van fer l'any passat), una arruixadora customitzada amb fotos per a Jordi, el jardiner del grup; un drap de clau customitzat per al pis de Maria; una piràmide de gel amb un missatge enrotllat a dins per a Maria també, que és una enamorada d'Egipte... La gràcia d'aquestes postals és que tractem d'adaptar-les tant com podem a la manera de ser de la persona a qui regalem... tants anys junts (ens coneixem des dels tres anys i a Jordi des dels vint) han de poder ser aprofitables. Ens acoplem als gustos, les últimes vivències, les aficions o els desigs de la persona regalada... que més es pot demanar?

A mi enguany m'han regalat un Cookie Poem, o el que és el mateix, una megagalleta amb trocets de xocolata i una gran dedicatòria de xocolata blanca sobre els quilòmetres, la nova vida a Barcelona i el record... la postal que m'ha fet l'holandesa m'ha triomfat! Òbviament, calia immortalitzar la postal abans de ser destrossada pel bé de la resta de comensals. Avui també desdejunaré Cookie Poem... i no tinc massa clar si sobreviurà moltes hores més, ja que estem amb tota la dèria d'ingestes nadalenques.

Post signat per una peix globus a punt de reventar d'un moment a un altre... tot per l'amistat! Amen.

VuELveee a cAsA vueLVeeee...

Enguany, la tornada a casa ha tingut un poc regust a anunci recalentat de El Almendro, però la veritat és que a mi me mola :)

Han segut uns dies de veure gent (i posar-nos tots al dia); de buscar regals d'última hora (amic invisible, si m'has costat de parir!); de tindre a mon pare pul·lulant amb un paper amb les mides de l'habitació per buscar mobles (i de descobrir CASA, com a succedani d'Ikea, soluble i descafeïnada, però igualment aprofitable); de tindre a ma mare donant-me classes accelerades de receptes de cuina per si faig curt de tappers (mamaaaa... te necesitoooooooooo!). Han segut dies de fer tard per enviar una postal nadalenca (tot i que la vaig fer després de trobar la pàgina proreis http://www.yosoydelosreyesmagos.com/); de passar-me enviant sms però de no haver telefonat ni a la meitat de persones que hauria de trobar (Estela, a tu per fi t'he trobat, guapa!); de tenir un poc el corasón partío com deia el Sanz, i enyorar-me de Barna, els meus amics d'allà i la meua nova habitaci; de descobrir que puc fer un plat per a nou persones (que aquesta nit tenim sopar de l'amic invisible, prepareu-vos!); que hi ha més vida després del festivalito; que se pot sobreviure al tràngol d'haver de fer de raïm amb globus i que te'ls reventen mentres sonen les dotze campanades... i que açò de fer el quadre ja em ve de família (sinó vegeu el video de la meua cosina).

Bé... si no me connecte abans que acabe 2007, us desitge que acabeu bé les festes, que tingueu bones digestions i que comenceu amb bon peu l'any... Que Déu ens pille confessats i amb el bicarbonat a mà!

Avui he fet l'últim viatge de trasllat cap al nou pis!

I demà, si sobrevisc a la vergonya que suposa el festivalito... més

BOmbOlleTeS

Comprovat: els efectes de l'efervescència anímica provocada pels canvis del moment Ikea disminueixen passada la setmana. Tampoc no és roí, el Vernel en glops massa grans, embafa. A mi, de totes maneres, m'agrada buscar les bombolletes com a solució positiva i sense arribar als excessos de la vie en rose, que potser acabarà fartant també.

A diferència de l'Scorsese, jo em declare fan de les bombolletes: perquè donen vidilla, perquè són divertides, perquè fan pessigolles quan et pillen de sorpresa... mira! avui faré un sentit homenantge a les bombolletes... i demà més.

PeR mOOOlts AnyS

La meua felitació més japo per a dues persones que tenen vàries coses en comú, tot i que no es coneixen: fan anys el mateix dia i són ben amics meus! Marieta i Anònim de les Andorres... per mooolts anys! Have a nice day!

Que seRá, sErá...

S'arrima el festivalito...

... Tiroriroooo, tiroriroooooooo...

UnA cAsA pOr NAvidAd

its de fainaaal, chau chaaaaau

Sí, sí, sí... la Shibu ja té pis... Així que per fi puc fer completament propi el eslògan d'IKEA i us dic amb totes les lletres: "Benvinguts a la republica independent de casa meua". Quin gust, quants maldecaps i quants anuncis, correus, camina i caminaràs. I la cosa ha anat bé. Ha segut una setmana i un pont diferents i estranys i nous i emocionants... però, xe! aquests últims dies tinc la sensació d'haver-me xutat una dosi Vernel tots els matins... i amb tants dies grisos i freds, això ja va bé!

La història del pis és una d'aquestes coses que pugen la moral a qualsevol. Amb cadascun dels pisos que he vist he fet el mateix: escriure demanant informació i, a canvi, facilitar unes quantes coses sobre mi com una minicarta de presentació foto inclosa per això de la força que té poder mirar als ulls a una persona per suposar un poc com pot ser (dis-me mística). Mai un mail havia segut tan important, perquè, amb el que vaig escriure, ja li vaig agradar a Amel... i vam concertar una visita. La part surrealista ve quan el dia que havia de veure el pis acabe coincidint amb tres persones més i un acompanyant... Al menjador érem els visitants i les tres persones del pis... una gentada! tots en rogle. Jo no sabia ben bé si trobava a faltar no portar les cerveses per a la megareunió o no estar a la vora de la porta per així poder marxar. Era com opositar per a una plaça! però curiós també (xarrar amicalment amb la competència) així que un dels meus autodescubriments personals van ser... que em volia quedar a veure què passava!

Barcelona me sorprén. Trau coses de mi que no pensava que tenia, ara que creia que estava en una etapa més bé asocial. Vaig guanyar el concurs de miss simpatia i com a premi he tingut una habitació violeta amb bany, tres nous companys (i futurs amics que me lo veo venir) i una nova moral ennuvolada. Visc estratègicament entre els meus amics, la família, la zona de festa i el Verdi... i potser a una mitja hora a peu de la feina (suportable per a algú d'un poble gran acostumat a caminar com jo). El pis és boniquet, especial i ple de colors. Ara, que els colors ja els posen els meus compis: una parisenca anomenada Amelie (primer senyal!), Patrick, parisenc també (el McGyver de la casa i que va estudiar traducció... segon senyal) i Anita, nord-americana (la dolçor personificada i que és amiga d'una xica de la meua ciutat... i que va estudiar a escola amb mi!... és el destí, és el destí!). Les llengües del pis són francés, anglés, castellà, català i portugués (que també parlen els meus dos primers amics de Gràcia)... Així que per fi tindré l'oportunitat de ser una filòloga com cal, que ja va bé a aquestes altures de la vida. Bé, per avui, crònica feta... i demà més.

SweeT hOmE?

Buscar un nou pis és una aventura apassionant, desesperant, decepcionant i sorprenent... nt, nt, nt. El primer pis que vaig veure era una finca rància, que no règia... gran, vella i polsosa, com un hotel d'aquests de les pelis de l'Alfredo Landa, però sense nòrdiques. L'ascensor, claustrofòbic i la porta del pis, rascada (les del costat estaven millor, així que m'imaginava quin pis era el de lloguer). El timbre no va (comencem bé) i em pense si aquest no és un senyal per donar-me mitja volta i marxar... però va a ser que no... obrin la porta des de l'altre costat... meeeeeeeerda!

Merda és el que hi havia per tots els racons de la caixa de mistos amb etiqueta de "pis". Obri un argentí: 29 anys, seriós, guaperas, separat, amb una cria de 5 anys que viu amb sa mare i una parella que passa dies sencers al pis. L'altra companya de pis diuen que quasi mai està allà... comprensible. M'ensenya l'habitació i sembla un rebost: fosca i fresca... més que persones, sembla que busquen un pot de cigrons com a company de pis!

Primera imatge que se'm passa al davant: un armari de plàstic d'aquests del Teletienda amb cremallera. Segona imatge: finestra quadrada (utilitzada com a prestatgeria de detergents) que dóna a pati interior, que més que pati és més bé paret de davant (estire el braç per comprovar-ho). Tercera imatge: armariet de bany (no hi ha espai per a una altra cosa?). Quarta imatge: llit de tisora amb manta del Cuentame (i segurament sense rentar des dels 70). Em diu que puc pintar, canviar mobles (millor dit, comprar-me'ls).

Veig la resta del pis... cuina llefiscosa i un bany que té més llarg el nom que les dimensions. Em crida l'atenció una alfombreta: menuda, quadrada, marró... i jo esperava llegir un "Benvingut", però no, no era l'alfombreta del carrer... o si? El menjador acceptable, el tio em diu "la tele i la ràdio la podeu gastar tots" (i jo pense... per 400 euros crec que és el millor que hi ha que m'ofereixes, però calle...) El millor que hi havia, no s'oferia, era la seua habitació... el poc que vaig veure: un miniloft amb dos llits, sofà i bany privat..."és que algun cap de setmana tinc la meua filla amb mi". Però aquesta frase xoca amb "No estic massa a casa, acabe de treballar a les 6 però isc molt". Ara entenc tot: aquest marajà volia que li subvencionarem el "picadero"... i per allà no passava jo (bé, en tots els sentits de la paraula). Conclusió final: sigamos buscando i demà més.

ShibUya'S tOUr

Shibuya Jones en busca de la casa perdida

(Si us fixeu, últimament la meua vida té un Jones sempre a la cua... que si Bridget que si Indiana :D).

Bé, aquest és el primer cap de setmana llarg i amb pont que passe fora de casa. No tinc massa coses a fer i tampoc no és que conega massa gent encara, així que la cosa se presenta mooolt tranquil·la. La principal ocupació per a aquests dies és navegar en busca d'un pis, que no vol dir mirar un pis submarí ni amb cap inundació.

Tinc un mirat, em toca aquesta vesprada fer la primera visita de la meua vida... i em sent un poc com els dibuixos aquests animats on sona un timbre i algú obre la porta i veu una cistella amb un gran llaç i el gat de l'Srek fent ullets i un "meeeeeeeeeeeeeeeeeu" ben dolç. Trobaré algú que em vullga adoptar? Com serà el pis? i l'habitació? com serà la gent?

La pel·lícula Mujer blanca, soltera busca em passa també pel cap... no és gens bon senyal i fa un mal rotllo flipant si ho penses... ummmm.... opte per no fer-ho. Demà més

ShIbUya's shOw

1r dia de treball

Començar un nou treball a una ciutat gran (i a una empresa gran) i no tenir la sensació de semblar Paco Martínez Soria pujat a l'Euromed, és el primer repte que s'ha de superar per començar el primer dia a la feina. M'havia aprés el camí, vaig triar anit el modelet arreglat però informal (el casual wear tota la vida, vaja) i en creuar la porta de l'editorial he fet el possible per amagar la cistella amb els fuets, la gallina, les taronjes, navels i clementines, la fogassa i el borrego nugat al braç que anava canviant de tamany segons davant quins ulls em trobava.

Ser nova i valenciana no deixa massa marge per passar desapercebuda. Si no és perquè resultes una cara desconeguda (no sé si la gent s'hi fixa), és perquè et senten parlar. Ho dic perquè des del meu despatxet (sí, en tinc un meu meu meu!) he sentit "la valenciana... xiu xiu xiu xiu...". I és clar, no hi ha massa marge d'error... ummmm, on podria trobar un Sonotone?

De totes maneres, hi ha coses que el primer dia més val no saber. De fet, cal tenir espai al disc dur per assimilar noves informacions: on para la màquina de cafè, el bany, a qui preguntar els dubtes, on aconseguir paper... o retenir alguns noms de la gent dels voltants per no semblar més antisocial de l'estrictament necessari (o inevitable). La informació que no m'ha molat gens conèixer ha segut "el festivalito".

"El festivalito" per parlar prompte i malament és una "pequeña putada a los novatos". El dia 21, abans d'anar-nos de vacances, l'empresa fa un pica pica i aquells que hem segut contractats al llarg de l'any hem de distraure'ls durant uns 15 - 20 minuts, ja siga cantant, ballant, recitant o fent una obra de teatre... me mondo y me parto.... Donem gràcies que som vora una trentena i el mal pot dissimular-se... però què farem? quina finalitat té aquesta malèvola tradició? qui serà el de la primera fila? ÉS NECESSARI QUE ENS GRAVEN EN VIDEO?

Ja veieu... el meu primer dia a l'editorial té unes semblances un poc esgarrifoses amb la Bridget Jones. Demà tenim la primera quedada de novatos i la pluja d'idees... Si el mal ja està fet i la cosa va de veres (encara pense que siga una llegenda negra) i no es pot evitar l'inevitable, jo votaré per seguir el procediment Melendi: un botellón abans d'enfrontar-se a la bèstia... Demà més.