UnA cAsA pOr NAvidAd

its de fainaaal, chau chaaaaau

Sí, sí, sí... la Shibu ja té pis... Així que per fi puc fer completament propi el eslògan d'IKEA i us dic amb totes les lletres: "Benvinguts a la republica independent de casa meua". Quin gust, quants maldecaps i quants anuncis, correus, camina i caminaràs. I la cosa ha anat bé. Ha segut una setmana i un pont diferents i estranys i nous i emocionants... però, xe! aquests últims dies tinc la sensació d'haver-me xutat una dosi Vernel tots els matins... i amb tants dies grisos i freds, això ja va bé!

La història del pis és una d'aquestes coses que pugen la moral a qualsevol. Amb cadascun dels pisos que he vist he fet el mateix: escriure demanant informació i, a canvi, facilitar unes quantes coses sobre mi com una minicarta de presentació foto inclosa per això de la força que té poder mirar als ulls a una persona per suposar un poc com pot ser (dis-me mística). Mai un mail havia segut tan important, perquè, amb el que vaig escriure, ja li vaig agradar a Amel... i vam concertar una visita. La part surrealista ve quan el dia que havia de veure el pis acabe coincidint amb tres persones més i un acompanyant... Al menjador érem els visitants i les tres persones del pis... una gentada! tots en rogle. Jo no sabia ben bé si trobava a faltar no portar les cerveses per a la megareunió o no estar a la vora de la porta per així poder marxar. Era com opositar per a una plaça! però curiós també (xarrar amicalment amb la competència) així que un dels meus autodescubriments personals van ser... que em volia quedar a veure què passava!

Barcelona me sorprén. Trau coses de mi que no pensava que tenia, ara que creia que estava en una etapa més bé asocial. Vaig guanyar el concurs de miss simpatia i com a premi he tingut una habitació violeta amb bany, tres nous companys (i futurs amics que me lo veo venir) i una nova moral ennuvolada. Visc estratègicament entre els meus amics, la família, la zona de festa i el Verdi... i potser a una mitja hora a peu de la feina (suportable per a algú d'un poble gran acostumat a caminar com jo). El pis és boniquet, especial i ple de colors. Ara, que els colors ja els posen els meus compis: una parisenca anomenada Amelie (primer senyal!), Patrick, parisenc també (el McGyver de la casa i que va estudiar traducció... segon senyal) i Anita, nord-americana (la dolçor personificada i que és amiga d'una xica de la meua ciutat... i que va estudiar a escola amb mi!... és el destí, és el destí!). Les llengües del pis són francés, anglés, castellà, català i portugués (que també parlen els meus dos primers amics de Gràcia)... Així que per fi tindré l'oportunitat de ser una filòloga com cal, que ja va bé a aquestes altures de la vida. Bé, per avui, crònica feta... i demà més.