El títol de l'entrada té la seua explicació. Va ser un viatge superaccidentat, (però també un dels més divertits que vam fer). Per a anar a Maastrich havíem d'agafar primer un bus des de casa de Maria i Sander, després un tren i fer trasbord... En teoria, hi havia unes dues hores de camí si no recorde malament, però van començar els incidents:
1) Càlcul erroni de l'hora que passa el bus i toca esperar (a més, és diumenge i hi ha menys).
2) El primer tren del trasbord es queda parat sospitosament i hi ha gent que baixa... com les indicacions les fan en "dutch" ni flowers, però acabem descobrint que el tren s'ha avariat i ens toca buscar un altre tren que vaja cap a Maastrich o un tren que porte a una estació des de la qual isca un altre que vaja cap a Maastrich (rizando el rizo, vamos).
3) Quan arribem a la segona estació tenim el temps just per a fer el trasbord. Com no tenim el dia, el tren marxa just quan Teresa s'arrima a la porta. Toca esperar.
4) L'estació de la ciutat que no recorde només té un bany (!). Per a no canviar la sort, el bany no funciona.
5) Esperem durant més de mitja hora en la via que no és, per una dislèxia inexplicable i generalitzada (que també té delicte). Perdem el segon tren cap a Maastrich. Mitja hora més.
6) Mentres esperem el tercer tren, fem una sessió de fotos. L'última d'elles(que no he penjat)ens la fa Enrique mentres nosaltres pugem al tren (ara sí que sí). El fotògraf se la juga perquè podria haver-se quedat a l'andana i nosaltres dins el tren (posats a ser catastròfics...). És d'ací d¡on va eixir la nova frase "Si algu se perd... nos vemos en Maastrich".
7) Després de tot, Maastrich està en obres, com un clon(fashion?) de Madrid. Quan arribem, quatre hores després, l'oficina de turisme ja ha tancat. No sabem què podem fer. No hi ha tampoc gent pel carrer i no podem seguir a ningú.
8) Després d'un temps de visita i cafè, comença a ploure i decidim tornar cap a casa (encara com anem equipats).
9) Quan arribem a Nijmegen, veiem que no hi ha cap bus que vaja cap a casa Maria i Sander i decidim anar a peu cap allà.
10) 55 minuts de camí. Al minut 20 més o menys, comença a ploure... cinc guiris plastificats tornen cap a casa.
Sí algo accidentat va ser, pero ja se sap a Maastrich a firmar tratats i cap a casa, ja saps que al final son aquestes les anècdotes que recordes i et rius (o no.Ja veig que tambè fas fotos com les meues ( ja saps coses curioses i xicotets detalls). Avui estic molt contenta, pero que moltissim i el pitjor és que no puc dir el per qué tin paciència i ja t'ho diré perque ara és aviat!!.Ja era hora de que passare algo bo i tant bo. Muass
2 comentaris:
El títol de l'entrada té la seua explicació. Va ser un viatge superaccidentat, (però també un dels més divertits que vam fer). Per a anar a Maastrich havíem d'agafar primer un bus des de casa de Maria i Sander, després un tren i fer trasbord... En teoria, hi havia unes dues hores de camí si no recorde malament, però van començar els incidents:
1) Càlcul erroni de l'hora que passa el bus i toca esperar (a més, és diumenge i hi ha menys).
2) El primer tren del trasbord es queda parat sospitosament i hi ha gent que baixa... com les indicacions les fan en "dutch" ni flowers, però acabem descobrint que el tren s'ha avariat i ens toca buscar un altre tren que vaja cap a Maastrich o un tren que porte a una estació des de la qual isca un altre que vaja cap a Maastrich (rizando el rizo, vamos).
3) Quan arribem a la segona estació tenim el temps just per a fer el trasbord. Com no tenim el dia, el tren marxa just quan Teresa s'arrima a la porta. Toca esperar.
4) L'estació de la ciutat que no recorde només té un bany (!). Per a no canviar la sort, el bany no funciona.
5) Esperem durant més de mitja hora en la via que no és, per una dislèxia inexplicable i generalitzada (que també té delicte). Perdem el segon tren cap a Maastrich. Mitja hora més.
6) Mentres esperem el tercer tren, fem una sessió de fotos. L'última d'elles(que no he penjat)ens la fa Enrique mentres nosaltres pugem al tren (ara sí que sí). El fotògraf se la juga perquè podria haver-se quedat a l'andana i nosaltres dins el tren (posats a ser catastròfics...). És d'ací d¡on va eixir la nova frase "Si algu se perd... nos vemos en Maastrich".
7) Després de tot, Maastrich està en obres, com un clon(fashion?) de Madrid. Quan arribem, quatre hores després, l'oficina de turisme ja ha tancat. No sabem què podem fer. No hi ha tampoc gent pel carrer i no podem seguir a ningú.
8) Després d'un temps de visita i cafè, comença a ploure i decidim tornar cap a casa (encara com anem equipats).
9) Quan arribem a Nijmegen, veiem que no hi ha cap bus que vaja cap a casa Maria i Sander i decidim anar a peu cap allà.
10) 55 minuts de camí. Al minut 20 més o menys, comença a ploure... cinc guiris plastificats tornen cap a casa.
Sí algo accidentat va ser, pero ja se sap a Maastrich a firmar tratats i cap a casa, ja saps que al final son aquestes les anècdotes que recordes i et rius (o no.Ja veig que tambè fas fotos com les meues ( ja saps coses curioses i xicotets detalls). Avui estic molt contenta, pero que moltissim i el pitjor és que no puc dir el per qué tin paciència i ja t'ho diré perque ara és aviat!!.Ja era hora de que passare algo bo i tant bo. Muass
Publica un comentari a l'entrada