No m'agrada conduir. Potser per això m'he creat una sèrie de rituals que jo anomene "petits riruals de conducció"`però que en el fons el que fan és distraure'm del problema que per a mi suposa la conducció. Per exemple, quan estic al volant, tinc el costum de seguir les línies contínues i discontínues de la carretera de manera que és com si pensara en morse: liiiiiiiiiniiiiiiiia, linia, linia, linia, liiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiinia...

També tinc el costum de controlar el que hi ha a la vora de la carretera, que llevat d'algun guant perdut, és en la seua majoria, animals atropellats. Sí, ja sé que és un poc truculent, però no ho puc evitar. He vist gats, algun gos, coloms, pardalets i el més bèstia va ser un borrego pujant a les fàbriques d'Alcora. Saps què? quan veus el senyal amb la vaca indicant zona de ramat, mai penses que en realitat puga ser cert... un Norit atropellat, pobret! La setmana que el vaig veure, vaig estar patint cada vegada que passava per allà, perquè en l'imaginari popularsempre pensem que ni el Mimosin se fa mal quan se tira de l'armari ni els Norits poden ser atropellats.

Quan vaig en cotxe i hi ha embús també m'agrada formar paraules amb les lletres de les matrícules. No sé si és perquè no vaig jugar prou de menuda, perquè els meus pares mai me van comprar eixe joc de taula, perquè en una altra vida vaig ser desxifradora de codis de la segona guerra mundial o potser perquè opense que una força superior posa els cotxes en un ordre especial perquè jo els interprete com a Largo domingo de noviazgo, no ho sé...

De totes maneres, el que més m'agrada és mirar pel retrovisor el cotxe de darrere durant els embussos. Sóc una addicta a aquests moments voyeuristes en els que puc imaginar quina pot ser la vida del conductor: d'on deu de vindre, on deu anar, què busca dins el seu nas... Se poden saber moltes coses de la gent pel seu cotxe: pel que porten penjat al retrovisor, enganxat al vidre, deixat sobre la bandeja. El copilot també pot ser una dada indicativa (però tracte de no pensar en el factor autoestopista perquè no me trenque la teoria).

No obstant això, sense cap tipus de dubte, el que més m'agrada dels altres cotxes és quan se produeix el que jo anomene un minimoment de connexió (i sovint m'he enamorat fugaçment per aquestes coses). El que més m'agrada és quan l'altre conductor escolta la mateixa cançó que jo... i també l'està cantant! M'encanten aquests segons de complicitat no buscada i crec que em podria tornar a enamorar encara que l'altra persona faça una imitació barata de la Terremoto de Alcorcón.