Els meus grans descobriments del FIB... els Who made who, Nouvelle Vague, una Fangoria bakalaera (vigileu, que el video mareja!) i els Devo (que al final no se n'anaven ni amb aigua calenta...)
Molt a sovint, la primera impressió pot marcar un bon (o mal) començament d'una cosa. El primer grup que vaig veure divendres al FIB ens va causar molt bon sabor de boca i, per tant, segons aquesta teoria, la jornada prometia. Eren els Nouvelle Vague. Un grup sensible, tranquil i que ens deixen escoltar versions de grups com The Clash, New Order, Blondie o Depeche Mode... simplement genials. Uns desconeguts (i superpetardos també) ens van tindre segrestats a la carpa del Mustang Fashion i ens van fer ballar com si foren les tantes de la nit. Llevat dels amics dels punxadiscos i d'ells que donaven bots als pòdiums i a la pasarel·la, crec que els que més ballàvem èrem el Casque i jo: ulleres de sol posades, braços en alt, caderes desencaixades i com si el món acabara allà. Vam compartir espai amb el rubiet de Cuentáme, Paco Leon i Ernesto Alterio... i en teoria durant eixe temps, havíem de veure a Antony and The Johnsons i moquejar un poc sentint-lo, però aquelles cançons molaven massa i ens feien ballar tant, que era una llàstima marxar per omplir clineex de llàgrimes i penes. L'acceleració es va mantindre amb l'alegria de la huerta que eren els Who Made Who. Els homes-esquelets van celebrar amb xampan que substituïen d'imprevist als Klaxons i la seua joia s'encomanava com l'èbola (gran comentari del concert de Fangoria, jo ja m'entenc). Els WMW no van perdre el ritme ni un moment (ni nosaltres) i van acabar amb la cançó de "Satisfaction", que escolte mil vegades a la feina, però amb rotllo house, i que fins eixe dia no sabia que era d'ells. Al concert de Kiko Veneno la gent cridava "¿Dónde estan los guiris?¿dónde estan los guiris?" i el que passava és que els anglesets estaven amb Wilco. Els Ok Go també em van segrestar el cor(i les cames) i les cançons del Jesús Ordovás també ens van fer moure sencerets a la pista pop. Devo va ser una sorpresa. Un poc majors, prou frikis i amb un directe impressionant (anys d'experiència potser?). El que passa és que no acabàven mai... t'anaves, tornaves i encara estaven allà, a l'escenari verd. Al final eren com un malson... el cantant disfressat amb un cap enorme que recordava el ninot gegant tipus Godzilla/ninot de Michelin de la peli de los Cazafantasmas i fent una veu agudíssima, que feia mal als oïts... males ganes de fugir! Però no havíem de fugir. Havíem de guardar lloc (i a la quarta fila!) per al concert de Fangoria. Una Alaska que sabia que era l'últim concert de l'escenari verd. Que sabia que durant seu horari a les carpes ja només quedaven els punxadiscos i que, en honor a això, va fer un concert electrònic total, amb cançons estirades, molt de ritme i amb un final bakalaero total. No importava. És més, va agradar. Les nostres primeres files semblaven la maror de "Tormenta Blanca": bots, colzades, esquenes suades que xocaven amb una (puaj, mal record), alerons pujats (un altre mal record) i veus trencades de tant de cantar i cantar. Un concert diferent al de la gira, totalment adaptat a l'horari i al lloc. Tota una experiència. I per acabar la nit (o començar el matí), recorde la sessió de Madraassoo a la pista pop (que crec que també punxa a la sala Razzmatazz)i només un aperitiu de la sessió electrònica de Carl Craig i Oliver Huntemann (que mescla Depeche Mode, The Chemical Brothers, Blackstrobe i més que no recorde)... I Casque ni jo volíem marxar del FIB sense la nostra ració d'electrònica matinal.
3 comentaris:
Molt a sovint, la primera impressió pot marcar un bon (o mal) començament d'una cosa. El primer grup que vaig veure divendres al FIB ens va causar molt bon sabor de boca i, per tant, segons aquesta teoria, la jornada prometia.
Eren els Nouvelle Vague. Un grup sensible, tranquil i que ens deixen escoltar versions de grups com The Clash, New Order, Blondie o Depeche Mode... simplement genials.
Uns desconeguts (i superpetardos també) ens van tindre segrestats a la carpa del Mustang Fashion i ens van fer ballar com si foren les tantes de la nit. Llevat dels amics dels punxadiscos i d'ells que donaven bots als pòdiums i a la pasarel·la, crec que els que més ballàvem èrem el Casque i jo: ulleres de sol posades, braços en alt, caderes desencaixades i com si el món acabara allà. Vam compartir espai amb el rubiet de Cuentáme, Paco Leon i Ernesto Alterio... i en teoria durant eixe temps, havíem de veure a Antony and The Johnsons i moquejar un poc sentint-lo, però aquelles cançons molaven massa i ens feien ballar tant, que era una llàstima marxar per omplir clineex de llàgrimes i penes.
L'acceleració es va mantindre amb l'alegria de la huerta que eren els Who Made Who. Els homes-esquelets van celebrar amb xampan que substituïen d'imprevist als Klaxons i la seua joia s'encomanava com l'èbola (gran comentari del concert de Fangoria, jo ja m'entenc). Els WMW no van perdre el ritme ni un moment (ni nosaltres) i van acabar amb la cançó de "Satisfaction", que escolte mil vegades a la feina, però amb rotllo house, i que fins eixe dia no sabia que era d'ells.
Al concert de Kiko Veneno la gent cridava "¿Dónde estan los guiris?¿dónde estan los guiris?" i el que passava és que els anglesets estaven amb Wilco. Els Ok Go també em van segrestar el cor(i les cames) i les cançons del Jesús Ordovás també ens van fer moure sencerets a la pista pop.
Devo va ser una sorpresa. Un poc majors, prou frikis i amb un directe impressionant (anys d'experiència potser?). El que passa és que no acabàven mai... t'anaves, tornaves i encara estaven allà, a l'escenari verd. Al final eren com un malson... el cantant disfressat amb un cap enorme que recordava el ninot gegant tipus Godzilla/ninot de Michelin de la peli de los Cazafantasmas i fent una veu agudíssima, que feia mal als oïts... males ganes de fugir!
Però no havíem de fugir. Havíem de guardar lloc (i a la quarta fila!) per al concert de Fangoria. Una Alaska que sabia que era l'últim concert de l'escenari verd. Que sabia que durant seu horari a les carpes ja només quedaven els punxadiscos i que, en honor a això, va fer un concert electrònic total, amb cançons estirades, molt de ritme i amb un final bakalaero total. No importava. És més, va agradar. Les nostres primeres files semblaven la maror de "Tormenta Blanca": bots, colzades, esquenes suades que xocaven amb una (puaj, mal record), alerons pujats (un altre mal record) i veus trencades de tant de cantar i cantar. Un concert diferent al de la gira, totalment adaptat a l'horari i al lloc. Tota una experiència.
I per acabar la nit (o començar el matí), recorde la sessió de Madraassoo a la pista pop (que crec que també punxa a la sala Razzmatazz)i només un aperitiu de la sessió electrònica de Carl Craig i Oliver Huntemann (que mescla Depeche Mode, The Chemical Brothers, Blackstrobe i més que no recorde)... I Casque ni jo volíem marxar del FIB sense la nostra ració d'electrònica matinal.
http://www.youtube.com/watch?v=B6gSSsCdFeA
http://www.youtube.com/watch?v=E8ekaScs-4k&mode=related&search=
http://www.youtube.com/watch?v=_67S2h6fn_8&mode=related&search=
Esta m'encanta, seguint en la meua línea...
http://www.youtube.com/watch?v=1KWsnSRUAmk
vaig a nadar!
Publica un comentari a l'entrada