Només Super Ratón coneix la manera d'eliminar el Dr. Calcetí Suat, o, com a mínim... mantenir-lo una temporada allunyat i sense poder fer maldats sobre la salut de personetes com jo... Ell coneix una recepta antiquíssima i més secreta que la fórmula de la Coca-cola i una dosi menuda ja funciona... No hi ha res com vitaminar-se, minaritzar-se, dormir molt, dopar-se fins les celles i... que siga dilluns! (serà la famosa llei de Murphy que fa que millorem tot just quan toca treballar?). Bé, gràcies Super Ratón i bona setmana a tothom :)
Revetlla de sant Joan, concert a l'auditori dels Straitjackets... però el malèvol Dr. Calcetí Suat tenia uns altres plans reservats per a mi... apoderar-se del meu cos sota l'esferidora forma de refredat per rentar-me el cervell i convertir-me en un membre més del seu clan (els calcetins suats jr.) ... ais, Senyor, quanta maldat! a la foguera la fever del saturday night!
Los Straitjackets & the Pontani Sisters
I altres enllaços més...
http://www.youtube.com/watch?v=09NwLnK2Hrc&mode=related&search=
http://www.youtube.com/watch?v=d5Yn41J1AqM&mode=related&search=
però PEEEGGGG QUÈEEEE????
Un dels efectes de no dormir suficient és que se m'exalta la vena frikipower i ací tenim alguns dels resultats:
Ja ho cantava la nostra Olvido: "Dicen que lo que sube, tambien tiene que bajar"... I així comencem la setmaneta, un poc fent aigües ... De vegades les coses, se'ns fugen de les mans, o eixa és la sensació que tenim... Però bé, al mal temps, una xarrada amb la gent que ens importa (gracias, tarifa plana :P ), un poquet de bon humor (del que tenim a la farmaciola per encetar en casos d'emergència) i una cançoneta... Tot s'arreglarà
Audio: Tengo de Pastora http://www.youtube.com/watch?v=sV97zXgt51k
Al 2008 estrenen un musical més que interessant, ple d'estilasso, poperisme i un poc de petardeo: El lunes puede esperar (gran frase, per un altre costat). Veurem actors com Eduardo Mayo, Asier Etxeandia o Hugo Silva (jaaa-meee-maaaa-teeen!). Escoltarem cançons de Glamour to Kill (bien!), Ellos (bien!), L-Kan (bien!), Chico Chica (bien!) y Fangoria (bien, bien bien). I per si encara no hi ha prou, el vestuari el dissenyen uns mestres de la modernitat més trencadora: David Delfin, Amaya Arzuaga i el barbut Carlos Díez.
... Si us agobieu pensant en el futur, ja teniu una bona raó per veure l'any que ve amb millors ulls :P http://www.ellunespuedeesperar.com/home.html
Imatges de http://www.fotolog.com/casquesigue... (quedem empatats 1-1 en robatoris, senyor Casque). Graaaacies
PD: Les altres 2 imatges noves li les he furtat a sub_urbia mentres feia turisme entre fotologs
Avui és dijous, queden dos dies per al finde i fa dos dies que em prenc vitamines com recomanava Super Ratón. No sé si note milloria perquè tots els dijous experimente els mateixos símpotmes: inquietud, nerviosisme, anades del sant al cel, hiperactivitat i desigs irrefenables d'eixir de festa, fer-me una voll-damm i veure la meua gent! en fi, ja queda menys! Ah! y no olviden vitaminarse y supermineralizarse... que com a mínim, estaran de bon humor.
No m'agrada conduir. Potser per això m'he creat una sèrie de rituals que jo anomene "petits riruals de conducció"`però que en el fons el que fan és distraure'm del problema que per a mi suposa la conducció. Per exemple, quan estic al volant, tinc el costum de seguir les línies contínues i discontínues de la carretera de manera que és com si pensara en morse: liiiiiiiiiniiiiiiiia, linia, linia, linia, liiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiinia...
També tinc el costum de controlar el que hi ha a la vora de la carretera, que llevat d'algun guant perdut, és en la seua majoria, animals atropellats. Sí, ja sé que és un poc truculent, però no ho puc evitar. He vist gats, algun gos, coloms, pardalets i el més bèstia va ser un borrego pujant a les fàbriques d'Alcora. Saps què? quan veus el senyal amb la vaca indicant zona de ramat, mai penses que en realitat puga ser cert... un Norit atropellat, pobret! La setmana que el vaig veure, vaig estar patint cada vegada que passava per allà, perquè en l'imaginari popularsempre pensem que ni el Mimosin se fa mal quan se tira de l'armari ni els Norits poden ser atropellats.
Quan vaig en cotxe i hi ha embús també m'agrada formar paraules amb les lletres de les matrícules. No sé si és perquè no vaig jugar prou de menuda, perquè els meus pares mai me van comprar eixe joc de taula, perquè en una altra vida vaig ser desxifradora de codis de la segona guerra mundial o potser perquè opense que una força superior posa els cotxes en un ordre especial perquè jo els interprete com a Largo domingo de noviazgo, no ho sé...
De totes maneres, el que més m'agrada és mirar pel retrovisor el cotxe de darrere durant els embussos. Sóc una addicta a aquests moments voyeuristes en els que puc imaginar quina pot ser la vida del conductor: d'on deu de vindre, on deu anar, què busca dins el seu nas... Se poden saber moltes coses de la gent pel seu cotxe: pel que porten penjat al retrovisor, enganxat al vidre, deixat sobre la bandeja. El copilot també pot ser una dada indicativa (però tracte de no pensar en el factor autoestopista perquè no me trenque la teoria).
No obstant això, sense cap tipus de dubte, el que més m'agrada dels altres cotxes és quan se produeix el que jo anomene un minimoment de connexió (i sovint m'he enamorat fugaçment per aquestes coses). El que més m'agrada és quan l'altre conductor escolta la mateixa cançó que jo... i també l'està cantant! M'encanten aquests segons de complicitat no buscada i crec que em podria tornar a enamorar encara que l'altra persona faça una imitació barata de la Terremoto de Alcorcón.
Avui, oh sorpresa! m'he despertat acompanyada. No m'he adonat al principi, potser seria la son, potser seria perquè mai sóc persona fins passats 45 minuts com a mínim del cafè. El cas és que l'he vist quan he anat al bany. Allà estava ell, malcarat, a l'altra banda de l'espill, tot fent-me una ganyota cargolada com a salutació JAAAAARL! Aquest matí el meu pèl tenia vida pròpia (i voluntat també, i mala bava i, i...bufff!). La part dreta del flequillo més plantada que la d'un maquinol, les puntes del meu cabell, llises i aparententment ordenades la major part del temps, ballant el cumbaià com si foren les serps del cap de Celia, la secretària de Monstruos S.A... ai Dios! i no ha funcionat res: ni mullar-me el cap, ni secar-lo amb aire calent, ni gelat, ni recollir-lo amb una cua (perquè no encara no m'arriba). Com no tenia temps (as always in the morning), avui he decidit fer de gorgona per un dia i entendre el succés com una cura d'humilitat forçosa... i és que fins i tot les serps no desitjades, de vegades, tenen dret a la vida. A no ser que avui trobe un Mike verd i amb un ull només (qui haja vist la peli ho entendrà) és molt provable que demà me desperte a soles, o, si passa com avui, acompanyada de serps capilars. Ce'st la vie! 
Una de les millors activitats del diumenge a la vesprada és una sessió de cine en família...
