SOmeWheRe oVer The rAinBow...

Aquesta setmana no l'havia començada amb bon peu. Si en comptes de persona, haguera segut un mòbil, hauria estat, o sense cobertura o amb la llumeneta roja encesa demanant càrrega de bateria cada dos per tres. De totes maneres, cadascú té la seua recepta "antimoments blandiblub": unes quantes telefonades als amics (o dels amics preguntant què em passa... gràcies), unes cullerades de selecció de la música que m'agrada, una dosi d'autoregals-porque-yo-lo-valgo-que-coño!, un pessic dels consells d'Esteban (l'edat et fa més savi!), practicar l'optimisme i, sobretot, el toc especial del xef: no prendre'm massa seriosament.

Seguint aquesta filosofia, avui he estrenat sabates. Ha segut una bona idea perquè mirant-les em venien ganes de fer tres colps amb les puntes com la Dorothy de El Mago de Oz (però no m'he teletransportat a cap lloc). Avui també he vist una prova de color del treball que revise a l'editorial (que és com si vegereu l'ecografia d'un nen: és el nen, encara que no "palpable").

Al final de la vesprada l'Isa m'ha acabat d'arrodonir el dia quan m'ha contat dos acudits pèsims que han segut la martellada clau per a despertar el meu humor absurd. Li he dit que els escriuria i a mi ja m'aniran bé per a futurs casos d'emergència humorística (nota de l'autora, podeu botar-vos tranquil·lament el punt 1) i 2) perquè són molt fatals, tot i que a mi me molen).

1) -¿Quieres ver la serpiente de mi hermano? - ¿Cobra? - No. Es gratis.

2) Dos amigos van por un polígono industrial y se encuentran un letrero que pone "aceros inoxidables". Al verlo, uno le dice al otro: "Qué, ¿nos hacemos?".

(nota de l'autora: us he avisat, ara no us queixeu.)

I per acabar, i com faig molts dijous, una cançoneta per a saludar el divendres, Lloyd I'm ready to be heartbroken, de Camera Obscura, però perquè m'agrada el video (amb els seu començament japo, el rotllo retro i de musical i l'escanari... com d'Ikea?) Bon quasi cap de setmana!

Maitena

Seguim amb els micropoemes d'Ajo... (que, de moment, no em repeteix).

Compre apio en la fruteria

(opio no tenian)

tuve que tomarme un pepito de ternera

(de ternura no quedaban ya).

Ahora busco mojama sin parar

porque dicen que sabe a-mar.

....

Bastante tiene una

con lo que no tiene.

....

Microzoologia

El dia que dejemos de enamorarnos como perras

nos aburriremos como ostras.

....

El mar y el viento me dicen algo...

pero no lo entiendo.

....

Esta noche la luna vuelve a estar llena

pero, ¿de qué?

....

Al amor le pido lo que no tiene

y a la vida lo que no da,

me equivoco de par en par.

Y yo que creía que NE ME QUITTE PAS

significaba déjame en paz...

....

Vendo agendas pequeñas

para gente de pocos amigos.

....

Teníamos 20 años

y nos volvimos locos

el uno por el otro.

Hoy, con casi 40,

seguimos locos,

pero ya cada uno por su cuenta.

....

CàPsuLes en Vers

Jo de major vull ser com aquesta dona... La vaig descobrir ahir en una entrevista i em va deixar enganxadíssima... que qui és ella? Ella és Ajo.

Ajo Martín és cantant, micropoeta i agitadora social. Als vuitanta, formava part d'un dels primers grups femenins de punk-rock: Espérame Fuera No Tengo Fuego (juas!). Als noranta, va ser una de les fundadores del segell discogràfic independent Por Caridad Producciones i també formava part del grup Mil Dolores Pequeños, juntament amb Javier Colis i Javier Piñago. Quan aquest grup es va disoldre, Ajo va entrar a formar part del projecte Experimentalclub http://www.experimentaclub.com/data/ajo/#fot. Ara és col·laboradora habitual del programa "Música Es3" de radio 3, realitza sessions com a DJ a clubs madrilenys i fa recitals de micropoesia per diferents ciutats. Ha col·laborat amb molts grups: Clónicos, Destroy Mercedes, Mastretta, los Enemigos, Corcobado, etc, etc.

Els seus "micropoemes" són, com ja ho diu la paraula, poemes breus però no per això pobres, al contrari, són afilats (fins i tot amb una encantadora mala bava) i carregats d'un humor irònic i sarcàstic que a mi me té atrapada. Li he segrestat uns pocs per posar-los ací (però m'agradaria aconseguir més material seu... temps al temps, que ho trobaré).

Perdón por pedirte peras,

no sabía que eras un olmo.

----

Te adoraré siempre

y me importas un pimiento

todavía no riman,

pero ya rimarán con el tiempo.

-----

Reclamación

Devuélveme lo que te he querido

no he quedado satisfecha.

-----

Problema matemático

Si le sumo mi soledad a la tuya

qué es lo que obtengo a cambio,

¿dos soledades o ninguna?

-----

¿Y si el corazón no fue más que

el aumentativo de la palabra coraza...?

----

http://www.myspace.com/stripteasecardiovascular.

A Les SeT al QuiNa

(El collage del fons l'he furtat descaradament d'un dels meus blogs preferits: http://cosasminimas.blogspot.com/).

EleCtrical MOrning

Tot i que a mi me van furtar el cor el 2004 amb el seu primer treball (i després ja no ha segut el mateix), avui, enllaçant, enllaçant... he pillat les opinions del grup sobre les pistes del seu últim disc. Sempre m'han semblat curiosos aquesta classe d'autocomentaris i supose que em faran escoltar-los de manera diferent. (Copy paste pur i dur del blog de la Watling, tan estupenda sempre ella i amb eixa veu... grrrr que mala es la envidia : http://leonorwatlingeskz.blogspot.com/2007/10/electrical-morning-pista-pista.html).

001 shout. "Soy los dedos que me hacen vomitar", canta Leonor. ¿Blandos Marlango? ¡Ja! "Es como una bofetada en la cara", comenta Alejandro.

002 silence. "Esta es la canción con la que me desfogo. Cuando la acabo me tengo que fumar un cigarro", dice Leonor. Como echar un polvo, vamos.

003 walkin' in soho. La música surgió en el barrio neoyorquino. Se imaginan tocándola en la proa del Titanic.

004 mind the gap. Recuerda a uno de sus éxitos, It's all right, pero todavía más juguetona y circense.

005 hold me tight. La mejor. Sin duda. Estribillo hipnótico. Jorge Drexler susurrante en un segundo plano constante. Preciosa.

006 never trust me. Leonor se disfraza de Catwoman y advierte: "Créeme, no te fíes de mí".

007 i do. Pequeña joya con melodía muy folkie. No te darás cuenta de lo buena que es hasta la segunda escucha del disco.

008 sink down to me. Leonor toma aire y se hunde hasta donde te pitan los oídos. "Tiene algo de Sigur Rós", confiesa Alejandro.

009 who is me. Un juego de palabras muy chulo y Suso Sáiz como hipnotizador invitado.

010 every now is past. Leonor: "Leí unas cartas viejas en una casa de mi familia y me inspiraron".

011 not without you. "Puedo estar sin mí pero no sin ti". ¿El verso más emocionante del disco?

012 dance! dance! dance! Bosé ejerce de maestro de ceremonias en el Cabaret Marlango.

013 shiny fish. La grabaron solos Leonor y Alejandro, rodeados de velas, el último día. "Uno de esos momentos mágicos y raros".

Si us heu quedat amb ganes de més, doneu una volta per http://leonorwatling.es.kz/ Recomanable també. I demà més... o no (que els diumenges, i si s'ix, ja se sap).

Aquesta nit és la teua nit... ho tenim tot: amics, ganes de festa i el millor relacions públiques de Castelló i més enllà! Tot i que encara no és el teu aniversari, aprofite la connexió per felicitar-te pels teus vint-i..., vint-i..., vint-i-set anys! (Com faria amb la Sara Montiel, mai confessaré públicament la teua edat...). Fins a la nit retemplat! I com diria la nostra Alaska, aquesta nit.. hagamos algo superficial y vulgar, algo tonto que hayamos hecho yaaaa.

MaKkUro KurOsuKe

(Els fOllets de la pOls)

Des de menuda sempre havia trobat el parquet ben interessant. Pensava que donava als pisos l'aire de calidesa, elegància i estil nòrdics que no tots els revestiments ceràmics tenien. Quan vaig saber que al nou pis tindria parquet, em vaig alegrar molt, però em faltava saber una cosa que tota maruja del hogar con parquet sap, però que calla i pateix en silenci, com un problema hemorroïdal: aquest tipus de sòl és una granja de peluses!!! HORROR, TERROR Y PAVOR!!! De totes maneres, i repetim la història, jo ja m'hi havia fixat, però com em va passar amb les formigues, al principi no li vaig donar importància...

Però el cas és que la setmana passada va començar la ronda de visites guiades al pis i, com a mínim, aquest havia de tenir un bon aspecte inicial. Tanmateix, mòbil en mà, (havia acabat de telefonar ma tia per confirmar la visita), vaig tindre un atac d'ansietat per polsitis aguda... Com li passaria a Alícia en Terra de Meravelles, o al Melendi abans de pujar a l'avió, vaig tindre el que jo creia una al·lucinació i el meu corredor es va transformar davant meu. Vaig començar a veure grans boles de peluses rodant, com en una peli de l'espaguetti western, tiru riru riiiiiiiiiii txan txan txaaaaaaaan, amb tant de realisme, que si arribe a veure també traure el cap per la cuina a Terence Hill i Bud Spencer preguntant-me què hi ha per sopar, no se m'hauria fet gens estrany... Però la cosa no podia quedar així. Les peluses havien de desaparèixer abans que apareguera la familía.

No sé vosaltres, però jo el primer que vaig fer va ser investigar l'enemic, i és així com vaig trobar el nom a les peluses perquè si li poses nom a les coses, ets conscient d'elles i hi pots fer alguna cosa. Segons Internet, savi entre els savis, el que tinc al pis (i teniu tots els parquetistes, no us penseu!) són donyets de la pols... sí, sí... molt monos ells com les formigues però igual de cabrons també! Faig traducció lliure del que he trobat: http://www.nausicaa.net/miyazaki/totoro/faq_spanish.html...

Els donyets de la pols són unes petites i molestes coses negres (en el meu cas grises, però seran cosins) del tamany d'una pilota de ping pong (o més grans fins i tot). Al Japó s'anomenen "Makkuro Kurosuke" (tatxaaaaaaaan una altra cosa que ens exporten els japos!) [...] per espantar-los (això, això...), Satsuki i Mei (ni zorra qui són) van cridar "Makkuro Kurosuke, aneu-vos-en! O us traurem els ulls"... Val, ja no cal traduir molt menys, perquè tenia la solució...

... I una meeerda! Ni Makkuro Kurosuke us traurem els ulls, ni els queixals, ni neteja a fons a la manera tradicional, ni rasca mamá amb la Vileda, ni res... els donyets de la pols seguien d'okupes i jugant a amagar amb mi! I com la força bruta no funcionava, vaig passar a la via diplomàtica per arribar a una solució d'urgència. Després d'hores de conversa com a persona i Makkuros civilitzats vam acordar que, abans d'una visita, jo apartaria només els donyets més grans i els menuts farien cas al senyal que els deixara al pom de la porta, rotllo pel·lícula americana. Per ara no m'han fet molt de cas, però bé, amb els japos és que mai se sap...

LluNa LluNerA...

Estem a punt de tindre la primera lluna plena de l'any... Hi ha persones que els afecta la lluna i jo sóc una d'elles (nota de l'autora: i no han de ser necessàriament licàntrops!) Supose que això explica per què he començat la setmana sentint-me un poc allun(y)ada de tot. Però va bene, va bene... la nit de dimarts tenim una excel·lent excusa per mirar cap a dalt i gaudir de la vista.

Shake the moon de Marlango, l'1 de febrer a Barna... aix...

Merda! una formiga...

CartA aLs LecTors...

DeTalLs de cAsA

Aquest és un dels meus racons preferits de l'habitació: la tauleta de nit amb la superlàmpara retro de la que estic taaan taaaan orgullosa (i amb la que tant he ametrallat a alguns)... guapa! guapa! més que guapa!

I aquesta foto podria titular-se: "Mama, tranquil·la, que al pis no passe gana" Juuas, gran esmorzar el que ens hem marcat avui... i amb cuiner francés i tot! Eixe Patrick, eixe Patrick... oeee, oeee, oeee....

La vida està plena de petits plaers més o menys rebuscats, més o menys secrets. Un dels meus petits plaers confessables, sobretot des què estic a Barcelona, és caminar sense una destinació concreta per deixar-me sorprendre per la ciutat, i Barcelona, en aquest sentit, és complaent.

Ahir vaig eixir a perdre'm i la meua primera parada va ser Habitat. http://www.habitat.net/pws/Home.ice. Aquesta tenda és com una gran revista de decoració, sobretot perquè a molts ens toca conformar-nos amb somiar desperts i prou: bé, perquè els preus, ara per ara, són prohibitius; bé, perquè no hi ha espai físic per poder posar res a casa. No obstant això, com diu ma mare, "mirar és debades", així que és això el que vaig fer... i mirant mirant, entre papers pintats que em recordaven la meua feina de disseny, mobles i objectes ultramegafashiondivinosdelamuerte, vaig arribar a la secció de nens i em vaig flipar... Vaig estar a punt de fer dues adquisicions, però em vaig refrenar a temps... són graciosos, eh?

Després vaig seguir caminant cap al palau Robert, entre Diagonal i Passeig de Gràcia, a veure què se coia per allà. http://www10.gencat.net/probert/index_cat.htm. Per ara, el palau Robert és un dels meus llocs preferits per perdre'm. L'edifici, que acull el centre públic d'informació turística de Catalunya, sempre té exposicions interessants. La primera setmana a Barcelona, per exemple, vaig veure una sobre Manuel Vázquez Montalban, que no conte perquè val la pena visitar-la (hi ha de temps fins a març).

Ahir, vaig veure l'exposició sobre el dibuixant Cesc anomenada Cesc: La força del traç i vaig passar una bona estona rient baixet per sota del nas. No crec que siga una exposició molt exhaustiva, sinó més bé una mena d'homentatge a la seua obra a força de compilar alguns dibuixos, quadres i entrevistes. M'agrada tot allò que fa plantejar-me més coses sobre el que visc o han viscut uns altres, i aquesta exposició em va despertar les neurones, que sempre és d'agrair.

Com que és diumenge i hi ha temps, copiaré un fragment del full del de l'exposició...

"La força del traç vol fer referència no tan sols a l'impacte social dels seus dibuixos quan lluitàvem per la democràcia durant el franquisme sinó també i molt especialment a la línia del seu dibuix, una línia que ell volia expressiva i espontània, exigència que el duia a dibuixar directament a tinta". Bé, molt recomanable....

OnCe

... però de vegades la vida ja ha decidit per tu...

Anit vaig veure Once i em vaig deixar amarar per la seua música. És el poder que té trobar-se cara a cara amb una peli senzilla i sense pretensions (ni tan sols de difusió), en el moment i en el lloc adequats. Supose que potser aquesta és la gràcia de la pel·lícula... permetre't paladejar un grapat de bones cançons, algunes d'amor, però la majoria de desamor, amb tranquil·litat, sense importar-te massa deixar-te portar per les emocions. Si Once fóra un menjar, seria un postre, dolç que no empalagós, dels que et deixen bon sabor de boca i ganes de tornar un altre dia a demanar-lo i repetir. No obstant això, amants de les sensacions fortes, de trames complicades, absteniu-vos: aquesta peli no és la vostra.

La crítica... http://www.blogdecine.com/2007/11/21-once-canciones-de-amor-y-desamor

i la pàgina oficial: http://www.avalonproductions.es/once/index2.html

DivEndReeees!!!!

Nuestro baile del viernes - Sidonie

Canción de viernes - Cooper

Friday I'm in love - The Cure

No... no és cap "momento tomate oioioioioioiiiiiiiiiiiii".... Crec que tinc conjuntivitis! (o bé és la maldició post mortem del bruixot de l'antic comité de benvinguda de les formigues, que ara m'odia, bé, no el comité sinó els familiars dels difunts). Iiishi Mariaaa! Em sent com si em passara a càmera lenta l'escena aquella de Mujer blanca busca, en la qual li clavaven un tacó a l'ull... ecsss... potser massa gràfica, ho sent. Bé, demà és dijous... i aquest finde em quede a Barna... així que cura't ull, cura't!

Últimament veia massa formigues... Mai m'havien important les formigues, ja veus! tan ridícules elles que ni les matava... però últimament en veia massa. El primer matí que vaig despertar al pis, recorde un petit comité de benvinguda prop del banc de la cuina xino-xano, ben discret, entre les manisses... Tot i que vaig procurar posar fora de perill el got de llet i els rotllets, vaig ignorar la fila de formigues. Però últimamet veia massa formigues. Veia formigues fent escalada des de la finestra del meu bany. Veia formigues darrere la cortina de la dutxa. Veia formigues pujant per l'escriptori, cap a l'ordinador. Veia formigues prop del llit... Jo les feia fora i elles tornaven.

Al final, vaig acabar veient formigues per tot arreu. Veia formigues eixint de les seues cases. Veia formigues pujades a l'autobús, esperant un taxi o baixant cap al metro. Veia formigues entrant als seus treballs. Veia formigues fitxant. Veia formigues fent cua per a la màquina de cafè, al bany i al mocroones. Veia formigues treballant. Veia formigues pel carrer, a les tendes, als bars, tornant cap a casa...

Ahir, quan em vaig alçar, tenia una formiga esclafadeta al meu costat... això ja va ser massa! a més, les formigues, molt gracioses i organitzades elles... però mosseguen! Així que res, avui els he declarat la guerra més acarnissada: escuma Hormigas barrera interior! No sé els efectes que tindrà sobre elles... Jo potser sóc un poc de formiga després de tot, perquè a mi ja m'està col·locant (i entre això i l'olor de gasoil d'avui al treball... vaaaaamos para bingo señores!)

El sUperHeroi qUe pOrTem dInS...

Cada dilluns, quan sona el despertador... desperta el superheroi que tots portem dins i ens guia xino-xano cap al treball cual perro lazarillo mentres nosaltres estem més allà que ací... Òbviament, tot i que seria genial tenir un Superman a les nostres vides, no cal necessàriament que siga com aquest, vaja! esperem!

Ja podeu comprovar que la febre per Bollywood dels meus companys de pis no té efectes massa positius sobre la meua persona... aiaiaiaiiii... Us heu fixat com se transparenta la parella quan vola i sonen les campanetes del Dr. Slump? Per cert, una de les primeres coses que he aprés sobre el gènere és que en aquest tipus de pelis a la xica de la pel·lícula sempre se li envolen els cabells com a la Beyonzé... ais Senyor, quant de glamour! Bé, ànim amb el dilluns!

I ara una felicitació amb més glamour... que tu t'ho mereixes tot, guapo! :D

FREAKstivaLito ShOW...

BusCant una FamíLia per a CaP d'Any

... No comment, ok?

Avui vénen els Reis i no estic a la mateixa casa de sempre... espere que porten el GPS actualitzat!

No puc evitar que em ronde aquesta cançó pel cap un dia tan assenyalat com aquest...