MaKkUro KurOsuKe

(Els fOllets de la pOls)

Des de menuda sempre havia trobat el parquet ben interessant. Pensava que donava als pisos l'aire de calidesa, elegància i estil nòrdics que no tots els revestiments ceràmics tenien. Quan vaig saber que al nou pis tindria parquet, em vaig alegrar molt, però em faltava saber una cosa que tota maruja del hogar con parquet sap, però que calla i pateix en silenci, com un problema hemorroïdal: aquest tipus de sòl és una granja de peluses!!! HORROR, TERROR Y PAVOR!!! De totes maneres, i repetim la història, jo ja m'hi havia fixat, però com em va passar amb les formigues, al principi no li vaig donar importància...

Però el cas és que la setmana passada va començar la ronda de visites guiades al pis i, com a mínim, aquest havia de tenir un bon aspecte inicial. Tanmateix, mòbil en mà, (havia acabat de telefonar ma tia per confirmar la visita), vaig tindre un atac d'ansietat per polsitis aguda... Com li passaria a Alícia en Terra de Meravelles, o al Melendi abans de pujar a l'avió, vaig tindre el que jo creia una al·lucinació i el meu corredor es va transformar davant meu. Vaig començar a veure grans boles de peluses rodant, com en una peli de l'espaguetti western, tiru riru riiiiiiiiiii txan txan txaaaaaaaan, amb tant de realisme, que si arribe a veure també traure el cap per la cuina a Terence Hill i Bud Spencer preguntant-me què hi ha per sopar, no se m'hauria fet gens estrany... Però la cosa no podia quedar així. Les peluses havien de desaparèixer abans que apareguera la familía.

No sé vosaltres, però jo el primer que vaig fer va ser investigar l'enemic, i és així com vaig trobar el nom a les peluses perquè si li poses nom a les coses, ets conscient d'elles i hi pots fer alguna cosa. Segons Internet, savi entre els savis, el que tinc al pis (i teniu tots els parquetistes, no us penseu!) són donyets de la pols... sí, sí... molt monos ells com les formigues però igual de cabrons també! Faig traducció lliure del que he trobat: http://www.nausicaa.net/miyazaki/totoro/faq_spanish.html...

Els donyets de la pols són unes petites i molestes coses negres (en el meu cas grises, però seran cosins) del tamany d'una pilota de ping pong (o més grans fins i tot). Al Japó s'anomenen "Makkuro Kurosuke" (tatxaaaaaaaan una altra cosa que ens exporten els japos!) [...] per espantar-los (això, això...), Satsuki i Mei (ni zorra qui són) van cridar "Makkuro Kurosuke, aneu-vos-en! O us traurem els ulls"... Val, ja no cal traduir molt menys, perquè tenia la solució...

... I una meeerda! Ni Makkuro Kurosuke us traurem els ulls, ni els queixals, ni neteja a fons a la manera tradicional, ni rasca mamá amb la Vileda, ni res... els donyets de la pols seguien d'okupes i jugant a amagar amb mi! I com la força bruta no funcionava, vaig passar a la via diplomàtica per arribar a una solució d'urgència. Després d'hores de conversa com a persona i Makkuros civilitzats vam acordar que, abans d'una visita, jo apartaria només els donyets més grans i els menuts farien cas al senyal que els deixara al pom de la porta, rotllo pel·lícula americana. Per ara no m'han fet molt de cas, però bé, amb els japos és que mai se sap...