SeGoneS opOrtUnitAts

La vida té el mal costum de no propiciar massa a sovint les segones oportunitats. És per això que quan ho fa, més val que ens espavilem, agafem aquest nou moment pel coll de la camisa i no el deixem escapar si realment pensem que ens val la pena. Al febrer, quan Marlango va anunciar que cantaria a Barcelona, jo ja hi volia anar encara que al final no va poder ser. Quan vaig saber que havien suspés el concert perquè la Watling tenia angines i que tornarien a Barcelona per al 7 i 8 de març, vaig veure que l'oportunitat se m'oferia lluminosa com un carrer de Shibuya.

Ahir, al Palau de la Música, va tornar a ser 1 de febrer. Un 1 de febrer que mai no va existir però que per aquest motiu ja tenia una dimensió màgica, com de fet ja ho van ser les dues hores de concert. Alejandro i Leonor (els mestres de cerimònia, només pel fet de tenir un micròfon al davant) anaven filant títols de cançons de tots els discos de Marlango. Després, a mesura que s'anava creant una bombolla de complicitat entre tots, van arribar els moments de les peticions (segons Alejandro, per carregar-nos el mite que, quan hi ha dos concerts seguits al mateix lloc, el segon sempre és millor que el primer). I per acabar dues versions: Vete de los Amaya (colpidora) i Can't take my eyes off you (igualment espectacular).

Gran nit la d'ahir, amb moments memorables com el de Pequeño Vals (tot el públic xiulant amb la cançó). Sempre he cregut que Marlango fa crèixer hipopòtams allà on hi havia papallones (parlem d'estómacs, senyors).