MaKkUro KurOsuKe

(Els fOllets de la pOls)

Des de menuda sempre havia trobat el parquet ben interessant. Pensava que donava als pisos l'aire de calidesa, elegància i estil nòrdics que no tots els revestiments ceràmics tenien. Quan vaig saber que al nou pis tindria parquet, em vaig alegrar molt, però em faltava saber una cosa que tota maruja del hogar con parquet sap, però que calla i pateix en silenci, com un problema hemorroïdal: aquest tipus de sòl és una granja de peluses!!! HORROR, TERROR Y PAVOR!!! De totes maneres, i repetim la història, jo ja m'hi havia fixat, però com em va passar amb les formigues, al principi no li vaig donar importància...

Però el cas és que la setmana passada va començar la ronda de visites guiades al pis i, com a mínim, aquest havia de tenir un bon aspecte inicial. Tanmateix, mòbil en mà, (havia acabat de telefonar ma tia per confirmar la visita), vaig tindre un atac d'ansietat per polsitis aguda... Com li passaria a Alícia en Terra de Meravelles, o al Melendi abans de pujar a l'avió, vaig tindre el que jo creia una al·lucinació i el meu corredor es va transformar davant meu. Vaig començar a veure grans boles de peluses rodant, com en una peli de l'espaguetti western, tiru riru riiiiiiiiiii txan txan txaaaaaaaan, amb tant de realisme, que si arribe a veure també traure el cap per la cuina a Terence Hill i Bud Spencer preguntant-me què hi ha per sopar, no se m'hauria fet gens estrany... Però la cosa no podia quedar així. Les peluses havien de desaparèixer abans que apareguera la familía.

No sé vosaltres, però jo el primer que vaig fer va ser investigar l'enemic, i és així com vaig trobar el nom a les peluses perquè si li poses nom a les coses, ets conscient d'elles i hi pots fer alguna cosa. Segons Internet, savi entre els savis, el que tinc al pis (i teniu tots els parquetistes, no us penseu!) són donyets de la pols... sí, sí... molt monos ells com les formigues però igual de cabrons també! Faig traducció lliure del que he trobat: http://www.nausicaa.net/miyazaki/totoro/faq_spanish.html...

Els donyets de la pols són unes petites i molestes coses negres (en el meu cas grises, però seran cosins) del tamany d'una pilota de ping pong (o més grans fins i tot). Al Japó s'anomenen "Makkuro Kurosuke" (tatxaaaaaaaan una altra cosa que ens exporten els japos!) [...] per espantar-los (això, això...), Satsuki i Mei (ni zorra qui són) van cridar "Makkuro Kurosuke, aneu-vos-en! O us traurem els ulls"... Val, ja no cal traduir molt menys, perquè tenia la solució...

... I una meeerda! Ni Makkuro Kurosuke us traurem els ulls, ni els queixals, ni neteja a fons a la manera tradicional, ni rasca mamá amb la Vileda, ni res... els donyets de la pols seguien d'okupes i jugant a amagar amb mi! I com la força bruta no funcionava, vaig passar a la via diplomàtica per arribar a una solució d'urgència. Després d'hores de conversa com a persona i Makkuros civilitzats vam acordar que, abans d'una visita, jo apartaria només els donyets més grans i els menuts farien cas al senyal que els deixara al pom de la porta, rotllo pel·lícula americana. Per ara no m'han fet molt de cas, però bé, amb els japos és que mai se sap...

LluNa LluNerA...

Estem a punt de tindre la primera lluna plena de l'any... Hi ha persones que els afecta la lluna i jo sóc una d'elles (nota de l'autora: i no han de ser necessàriament licàntrops!) Supose que això explica per què he començat la setmana sentint-me un poc allun(y)ada de tot. Però va bene, va bene... la nit de dimarts tenim una excel·lent excusa per mirar cap a dalt i gaudir de la vista.

Shake the moon de Marlango, l'1 de febrer a Barna... aix...

Merda! una formiga...

CartA aLs LecTors...

DeTalLs de cAsA

Aquest és un dels meus racons preferits de l'habitació: la tauleta de nit amb la superlàmpara retro de la que estic taaan taaaan orgullosa (i amb la que tant he ametrallat a alguns)... guapa! guapa! més que guapa!

I aquesta foto podria titular-se: "Mama, tranquil·la, que al pis no passe gana" Juuas, gran esmorzar el que ens hem marcat avui... i amb cuiner francés i tot! Eixe Patrick, eixe Patrick... oeee, oeee, oeee....

La vida està plena de petits plaers més o menys rebuscats, més o menys secrets. Un dels meus petits plaers confessables, sobretot des què estic a Barcelona, és caminar sense una destinació concreta per deixar-me sorprendre per la ciutat, i Barcelona, en aquest sentit, és complaent.

Ahir vaig eixir a perdre'm i la meua primera parada va ser Habitat. http://www.habitat.net/pws/Home.ice. Aquesta tenda és com una gran revista de decoració, sobretot perquè a molts ens toca conformar-nos amb somiar desperts i prou: bé, perquè els preus, ara per ara, són prohibitius; bé, perquè no hi ha espai físic per poder posar res a casa. No obstant això, com diu ma mare, "mirar és debades", així que és això el que vaig fer... i mirant mirant, entre papers pintats que em recordaven la meua feina de disseny, mobles i objectes ultramegafashiondivinosdelamuerte, vaig arribar a la secció de nens i em vaig flipar... Vaig estar a punt de fer dues adquisicions, però em vaig refrenar a temps... són graciosos, eh?

Després vaig seguir caminant cap al palau Robert, entre Diagonal i Passeig de Gràcia, a veure què se coia per allà. http://www10.gencat.net/probert/index_cat.htm. Per ara, el palau Robert és un dels meus llocs preferits per perdre'm. L'edifici, que acull el centre públic d'informació turística de Catalunya, sempre té exposicions interessants. La primera setmana a Barcelona, per exemple, vaig veure una sobre Manuel Vázquez Montalban, que no conte perquè val la pena visitar-la (hi ha de temps fins a març).

Ahir, vaig veure l'exposició sobre el dibuixant Cesc anomenada Cesc: La força del traç i vaig passar una bona estona rient baixet per sota del nas. No crec que siga una exposició molt exhaustiva, sinó més bé una mena d'homentatge a la seua obra a força de compilar alguns dibuixos, quadres i entrevistes. M'agrada tot allò que fa plantejar-me més coses sobre el que visc o han viscut uns altres, i aquesta exposició em va despertar les neurones, que sempre és d'agrair.

Com que és diumenge i hi ha temps, copiaré un fragment del full del de l'exposició...

"La força del traç vol fer referència no tan sols a l'impacte social dels seus dibuixos quan lluitàvem per la democràcia durant el franquisme sinó també i molt especialment a la línia del seu dibuix, una línia que ell volia expressiva i espontània, exigència que el duia a dibuixar directament a tinta". Bé, molt recomanable....

OnCe

... però de vegades la vida ja ha decidit per tu...

Anit vaig veure Once i em vaig deixar amarar per la seua música. És el poder que té trobar-se cara a cara amb una peli senzilla i sense pretensions (ni tan sols de difusió), en el moment i en el lloc adequats. Supose que potser aquesta és la gràcia de la pel·lícula... permetre't paladejar un grapat de bones cançons, algunes d'amor, però la majoria de desamor, amb tranquil·litat, sense importar-te massa deixar-te portar per les emocions. Si Once fóra un menjar, seria un postre, dolç que no empalagós, dels que et deixen bon sabor de boca i ganes de tornar un altre dia a demanar-lo i repetir. No obstant això, amants de les sensacions fortes, de trames complicades, absteniu-vos: aquesta peli no és la vostra.

La crítica... http://www.blogdecine.com/2007/11/21-once-canciones-de-amor-y-desamor

i la pàgina oficial: http://www.avalonproductions.es/once/index2.html

DivEndReeees!!!!

Nuestro baile del viernes - Sidonie

Canción de viernes - Cooper

Friday I'm in love - The Cure

No... no és cap "momento tomate oioioioioioiiiiiiiiiiiii".... Crec que tinc conjuntivitis! (o bé és la maldició post mortem del bruixot de l'antic comité de benvinguda de les formigues, que ara m'odia, bé, no el comité sinó els familiars dels difunts). Iiishi Mariaaa! Em sent com si em passara a càmera lenta l'escena aquella de Mujer blanca busca, en la qual li clavaven un tacó a l'ull... ecsss... potser massa gràfica, ho sent. Bé, demà és dijous... i aquest finde em quede a Barna... així que cura't ull, cura't!

Últimament veia massa formigues... Mai m'havien important les formigues, ja veus! tan ridícules elles que ni les matava... però últimament en veia massa. El primer matí que vaig despertar al pis, recorde un petit comité de benvinguda prop del banc de la cuina xino-xano, ben discret, entre les manisses... Tot i que vaig procurar posar fora de perill el got de llet i els rotllets, vaig ignorar la fila de formigues. Però últimamet veia massa formigues. Veia formigues fent escalada des de la finestra del meu bany. Veia formigues darrere la cortina de la dutxa. Veia formigues pujant per l'escriptori, cap a l'ordinador. Veia formigues prop del llit... Jo les feia fora i elles tornaven.

Al final, vaig acabar veient formigues per tot arreu. Veia formigues eixint de les seues cases. Veia formigues pujades a l'autobús, esperant un taxi o baixant cap al metro. Veia formigues entrant als seus treballs. Veia formigues fitxant. Veia formigues fent cua per a la màquina de cafè, al bany i al mocroones. Veia formigues treballant. Veia formigues pel carrer, a les tendes, als bars, tornant cap a casa...

Ahir, quan em vaig alçar, tenia una formiga esclafadeta al meu costat... això ja va ser massa! a més, les formigues, molt gracioses i organitzades elles... però mosseguen! Així que res, avui els he declarat la guerra més acarnissada: escuma Hormigas barrera interior! No sé els efectes que tindrà sobre elles... Jo potser sóc un poc de formiga després de tot, perquè a mi ja m'està col·locant (i entre això i l'olor de gasoil d'avui al treball... vaaaaamos para bingo señores!)

El sUperHeroi qUe pOrTem dInS...

Cada dilluns, quan sona el despertador... desperta el superheroi que tots portem dins i ens guia xino-xano cap al treball cual perro lazarillo mentres nosaltres estem més allà que ací... Òbviament, tot i que seria genial tenir un Superman a les nostres vides, no cal necessàriament que siga com aquest, vaja! esperem!

Ja podeu comprovar que la febre per Bollywood dels meus companys de pis no té efectes massa positius sobre la meua persona... aiaiaiaiiii... Us heu fixat com se transparenta la parella quan vola i sonen les campanetes del Dr. Slump? Per cert, una de les primeres coses que he aprés sobre el gènere és que en aquest tipus de pelis a la xica de la pel·lícula sempre se li envolen els cabells com a la Beyonzé... ais Senyor, quant de glamour! Bé, ànim amb el dilluns!

I ara una felicitació amb més glamour... que tu t'ho mereixes tot, guapo! :D

FREAKstivaLito ShOW...

BusCant una FamíLia per a CaP d'Any

... No comment, ok?

Avui vénen els Reis i no estic a la mateixa casa de sempre... espere que porten el GPS actualitzat!

No puc evitar que em ronde aquesta cançó pel cap un dia tan assenyalat com aquest...

COOkie pOem

L'aRt dE cOmpLicar-nOs lA viDa en unA pOsTal de NaDaL

Les amigues de tota la vida, des de fa mil anys, seguim la tradició de trencar-nos les banyes fent la postal més original possible cada vegada que tenim un fet important i un motiu per regalar. La gràcia està en fer-les amb les nostres mans i si, a ser possible, és lacrimògena (sobretot per a les persones que estem més en la distància), millor que millor.

Per les nostres mans han passat garnaldes de cors amb dedicatòria plurilingüe per al nou pis de Teresa; caixes del temps plenes de records per a fer plorar l'holandesa; monstres antinadal i una gallinocaixa dels desigs per a un mal any de Jordi; un arbre estil Burton per posar xapes (la postal que em van fer l'any passat), una arruixadora customitzada amb fotos per a Jordi, el jardiner del grup; un drap de clau customitzat per al pis de Maria; una piràmide de gel amb un missatge enrotllat a dins per a Maria també, que és una enamorada d'Egipte... La gràcia d'aquestes postals és que tractem d'adaptar-les tant com podem a la manera de ser de la persona a qui regalem... tants anys junts (ens coneixem des dels tres anys i a Jordi des dels vint) han de poder ser aprofitables. Ens acoplem als gustos, les últimes vivències, les aficions o els desigs de la persona regalada... que més es pot demanar?

A mi enguany m'han regalat un Cookie Poem, o el que és el mateix, una megagalleta amb trocets de xocolata i una gran dedicatòria de xocolata blanca sobre els quilòmetres, la nova vida a Barcelona i el record... la postal que m'ha fet l'holandesa m'ha triomfat! Òbviament, calia immortalitzar la postal abans de ser destrossada pel bé de la resta de comensals. Avui també desdejunaré Cookie Poem... i no tinc massa clar si sobreviurà moltes hores més, ja que estem amb tota la dèria d'ingestes nadalenques.

Post signat per una peix globus a punt de reventar d'un moment a un altre... tot per l'amistat! Amen.

VuELveee a cAsA vueLVeeee...

Enguany, la tornada a casa ha tingut un poc regust a anunci recalentat de El Almendro, però la veritat és que a mi me mola :)

Han segut uns dies de veure gent (i posar-nos tots al dia); de buscar regals d'última hora (amic invisible, si m'has costat de parir!); de tindre a mon pare pul·lulant amb un paper amb les mides de l'habitació per buscar mobles (i de descobrir CASA, com a succedani d'Ikea, soluble i descafeïnada, però igualment aprofitable); de tindre a ma mare donant-me classes accelerades de receptes de cuina per si faig curt de tappers (mamaaaa... te necesitoooooooooo!). Han segut dies de fer tard per enviar una postal nadalenca (tot i que la vaig fer després de trobar la pàgina proreis http://www.yosoydelosreyesmagos.com/); de passar-me enviant sms però de no haver telefonat ni a la meitat de persones que hauria de trobar (Estela, a tu per fi t'he trobat, guapa!); de tenir un poc el corasón partío com deia el Sanz, i enyorar-me de Barna, els meus amics d'allà i la meua nova habitaci; de descobrir que puc fer un plat per a nou persones (que aquesta nit tenim sopar de l'amic invisible, prepareu-vos!); que hi ha més vida després del festivalito; que se pot sobreviure al tràngol d'haver de fer de raïm amb globus i que te'ls reventen mentres sonen les dotze campanades... i que açò de fer el quadre ja em ve de família (sinó vegeu el video de la meua cosina).

Bé... si no me connecte abans que acabe 2007, us desitge que acabeu bé les festes, que tingueu bones digestions i que comenceu amb bon peu l'any... Que Déu ens pille confessats i amb el bicarbonat a mà!

Avui he fet l'últim viatge de trasllat cap al nou pis!

I demà, si sobrevisc a la vergonya que suposa el festivalito... més

BOmbOlleTeS

Comprovat: els efectes de l'efervescència anímica provocada pels canvis del moment Ikea disminueixen passada la setmana. Tampoc no és roí, el Vernel en glops massa grans, embafa. A mi, de totes maneres, m'agrada buscar les bombolletes com a solució positiva i sense arribar als excessos de la vie en rose, que potser acabarà fartant també.

A diferència de l'Scorsese, jo em declare fan de les bombolletes: perquè donen vidilla, perquè són divertides, perquè fan pessigolles quan et pillen de sorpresa... mira! avui faré un sentit homenantge a les bombolletes... i demà més.

PeR mOOOlts AnyS

La meua felitació més japo per a dues persones que tenen vàries coses en comú, tot i que no es coneixen: fan anys el mateix dia i són ben amics meus! Marieta i Anònim de les Andorres... per mooolts anys! Have a nice day!

Que seRá, sErá...

S'arrima el festivalito...

... Tiroriroooo, tiroriroooooooo...

UnA cAsA pOr NAvidAd

its de fainaaal, chau chaaaaau

Sí, sí, sí... la Shibu ja té pis... Així que per fi puc fer completament propi el eslògan d'IKEA i us dic amb totes les lletres: "Benvinguts a la republica independent de casa meua". Quin gust, quants maldecaps i quants anuncis, correus, camina i caminaràs. I la cosa ha anat bé. Ha segut una setmana i un pont diferents i estranys i nous i emocionants... però, xe! aquests últims dies tinc la sensació d'haver-me xutat una dosi Vernel tots els matins... i amb tants dies grisos i freds, això ja va bé!

La història del pis és una d'aquestes coses que pugen la moral a qualsevol. Amb cadascun dels pisos que he vist he fet el mateix: escriure demanant informació i, a canvi, facilitar unes quantes coses sobre mi com una minicarta de presentació foto inclosa per això de la força que té poder mirar als ulls a una persona per suposar un poc com pot ser (dis-me mística). Mai un mail havia segut tan important, perquè, amb el que vaig escriure, ja li vaig agradar a Amel... i vam concertar una visita. La part surrealista ve quan el dia que havia de veure el pis acabe coincidint amb tres persones més i un acompanyant... Al menjador érem els visitants i les tres persones del pis... una gentada! tots en rogle. Jo no sabia ben bé si trobava a faltar no portar les cerveses per a la megareunió o no estar a la vora de la porta per així poder marxar. Era com opositar per a una plaça! però curiós també (xarrar amicalment amb la competència) així que un dels meus autodescubriments personals van ser... que em volia quedar a veure què passava!

Barcelona me sorprén. Trau coses de mi que no pensava que tenia, ara que creia que estava en una etapa més bé asocial. Vaig guanyar el concurs de miss simpatia i com a premi he tingut una habitació violeta amb bany, tres nous companys (i futurs amics que me lo veo venir) i una nova moral ennuvolada. Visc estratègicament entre els meus amics, la família, la zona de festa i el Verdi... i potser a una mitja hora a peu de la feina (suportable per a algú d'un poble gran acostumat a caminar com jo). El pis és boniquet, especial i ple de colors. Ara, que els colors ja els posen els meus compis: una parisenca anomenada Amelie (primer senyal!), Patrick, parisenc també (el McGyver de la casa i que va estudiar traducció... segon senyal) i Anita, nord-americana (la dolçor personificada i que és amiga d'una xica de la meua ciutat... i que va estudiar a escola amb mi!... és el destí, és el destí!). Les llengües del pis són francés, anglés, castellà, català i portugués (que també parlen els meus dos primers amics de Gràcia)... Així que per fi tindré l'oportunitat de ser una filòloga com cal, que ja va bé a aquestes altures de la vida. Bé, per avui, crònica feta... i demà més.

SweeT hOmE?

Buscar un nou pis és una aventura apassionant, desesperant, decepcionant i sorprenent... nt, nt, nt. El primer pis que vaig veure era una finca rància, que no règia... gran, vella i polsosa, com un hotel d'aquests de les pelis de l'Alfredo Landa, però sense nòrdiques. L'ascensor, claustrofòbic i la porta del pis, rascada (les del costat estaven millor, així que m'imaginava quin pis era el de lloguer). El timbre no va (comencem bé) i em pense si aquest no és un senyal per donar-me mitja volta i marxar... però va a ser que no... obrin la porta des de l'altre costat... meeeeeeeerda!

Merda és el que hi havia per tots els racons de la caixa de mistos amb etiqueta de "pis". Obri un argentí: 29 anys, seriós, guaperas, separat, amb una cria de 5 anys que viu amb sa mare i una parella que passa dies sencers al pis. L'altra companya de pis diuen que quasi mai està allà... comprensible. M'ensenya l'habitació i sembla un rebost: fosca i fresca... més que persones, sembla que busquen un pot de cigrons com a company de pis!

Primera imatge que se'm passa al davant: un armari de plàstic d'aquests del Teletienda amb cremallera. Segona imatge: finestra quadrada (utilitzada com a prestatgeria de detergents) que dóna a pati interior, que més que pati és més bé paret de davant (estire el braç per comprovar-ho). Tercera imatge: armariet de bany (no hi ha espai per a una altra cosa?). Quarta imatge: llit de tisora amb manta del Cuentame (i segurament sense rentar des dels 70). Em diu que puc pintar, canviar mobles (millor dit, comprar-me'ls).

Veig la resta del pis... cuina llefiscosa i un bany que té més llarg el nom que les dimensions. Em crida l'atenció una alfombreta: menuda, quadrada, marró... i jo esperava llegir un "Benvingut", però no, no era l'alfombreta del carrer... o si? El menjador acceptable, el tio em diu "la tele i la ràdio la podeu gastar tots" (i jo pense... per 400 euros crec que és el millor que hi ha que m'ofereixes, però calle...) El millor que hi havia, no s'oferia, era la seua habitació... el poc que vaig veure: un miniloft amb dos llits, sofà i bany privat..."és que algun cap de setmana tinc la meua filla amb mi". Però aquesta frase xoca amb "No estic massa a casa, acabe de treballar a les 6 però isc molt". Ara entenc tot: aquest marajà volia que li subvencionarem el "picadero"... i per allà no passava jo (bé, en tots els sentits de la paraula). Conclusió final: sigamos buscando i demà més.

ShibUya'S tOUr

Shibuya Jones en busca de la casa perdida

(Si us fixeu, últimament la meua vida té un Jones sempre a la cua... que si Bridget que si Indiana :D).

Bé, aquest és el primer cap de setmana llarg i amb pont que passe fora de casa. No tinc massa coses a fer i tampoc no és que conega massa gent encara, així que la cosa se presenta mooolt tranquil·la. La principal ocupació per a aquests dies és navegar en busca d'un pis, que no vol dir mirar un pis submarí ni amb cap inundació.

Tinc un mirat, em toca aquesta vesprada fer la primera visita de la meua vida... i em sent un poc com els dibuixos aquests animats on sona un timbre i algú obre la porta i veu una cistella amb un gran llaç i el gat de l'Srek fent ullets i un "meeeeeeeeeeeeeeeeeu" ben dolç. Trobaré algú que em vullga adoptar? Com serà el pis? i l'habitació? com serà la gent?

La pel·lícula Mujer blanca, soltera busca em passa també pel cap... no és gens bon senyal i fa un mal rotllo flipant si ho penses... ummmm.... opte per no fer-ho. Demà més

ShIbUya's shOw

1r dia de treball

Començar un nou treball a una ciutat gran (i a una empresa gran) i no tenir la sensació de semblar Paco Martínez Soria pujat a l'Euromed, és el primer repte que s'ha de superar per començar el primer dia a la feina. M'havia aprés el camí, vaig triar anit el modelet arreglat però informal (el casual wear tota la vida, vaja) i en creuar la porta de l'editorial he fet el possible per amagar la cistella amb els fuets, la gallina, les taronjes, navels i clementines, la fogassa i el borrego nugat al braç que anava canviant de tamany segons davant quins ulls em trobava.

Ser nova i valenciana no deixa massa marge per passar desapercebuda. Si no és perquè resultes una cara desconeguda (no sé si la gent s'hi fixa), és perquè et senten parlar. Ho dic perquè des del meu despatxet (sí, en tinc un meu meu meu!) he sentit "la valenciana... xiu xiu xiu xiu...". I és clar, no hi ha massa marge d'error... ummmm, on podria trobar un Sonotone?

De totes maneres, hi ha coses que el primer dia més val no saber. De fet, cal tenir espai al disc dur per assimilar noves informacions: on para la màquina de cafè, el bany, a qui preguntar els dubtes, on aconseguir paper... o retenir alguns noms de la gent dels voltants per no semblar més antisocial de l'estrictament necessari (o inevitable). La informació que no m'ha molat gens conèixer ha segut "el festivalito".

"El festivalito" per parlar prompte i malament és una "pequeña putada a los novatos". El dia 21, abans d'anar-nos de vacances, l'empresa fa un pica pica i aquells que hem segut contractats al llarg de l'any hem de distraure'ls durant uns 15 - 20 minuts, ja siga cantant, ballant, recitant o fent una obra de teatre... me mondo y me parto.... Donem gràcies que som vora una trentena i el mal pot dissimular-se... però què farem? quina finalitat té aquesta malèvola tradició? qui serà el de la primera fila? ÉS NECESSARI QUE ENS GRAVEN EN VIDEO?

Ja veieu... el meu primer dia a l'editorial té unes semblances un poc esgarrifoses amb la Bridget Jones. Demà tenim la primera quedada de novatos i la pluja d'idees... Si el mal ja està fet i la cosa va de veres (encara pense que siga una llegenda negra) i no es pot evitar l'inevitable, jo votaré per seguir el procediment Melendi: un botellón abans d'enfrontar-se a la bèstia... Demà més.

CoMpte enReRe...

Sensació general d'aquesta setmana concentrada en un cartell, com la pastilleta de l'Starlux.

La VidA tE da sOrpreSas, sOrpreSas Te dA la vIDa...

Amb tota la il·lusió del món, el cap ple de projectes, un somriure estúpid penjat a la cara, el tema a la boca i una pilota de nervis a l'estomac, inicie un dels meus períodes de "MaiteIkea, redecora tu vida". M'he adonat, no sense sorpresa, que aquests canvis d'etapa comencen a fer-se habituals en els meus tancaments d'any... Sempre he cregut en la saviesa de la fraseologia popular.

Diumenge que ve, a hores d'ara, estaré a Barcelona. Tindré només un cap de setmana per canviar d'ofici, obrir l'armari, emmagatzemar amb cura la meua feina d'un any com a dissenyadora de taulells, i agafar de la perxa un treball com a correctora editorial i deixar-lo preparat per al dia següent.

Fa cosa. Les novetats que suposen els canvis sempre m'han fet un poc de vertigen, però estic contenta i expectant. Encara com tinc família i amics allà, però he de buscar una habitació, buscar el meu lloc dins un sector al qual sempre m'he volgut dedicar i buscar-me potser a mi també.

Me migdeixe els amics i l'altra part de la família, però la distància només és física i amb intermitències i aproximacions. Les novetats d'aquestes dues setmanes i les reaccions de la gent que m'envolta, m'han fet valorar més coses, els moments compartits i el que vull i em volen algunes persones... és bonic tot açò i m'ho duc també a la maleta, juntament amb la farmaciola, els meus post-its i totes aquelles coses que una persona necessita per "obrir en cas d'emergència".

M'autonomene cap d'expedició a terres catalanes; investigadora de carrers i carrerons, tendes, restaurants i cafés; cuinera forçosa sense tappers de la mare; reaprenent de l'art de fer amics; exploradora d'allotjaments en una selva quadriculada... en fi: Barcelona, que vooooooooooooooy!

PD: Aquesta imatge tan xula l'han dissenyada entre Enric (genio creador) i Maria (musa inspiradora). Em va fer molta il·lusió tota la nit d'ahir. Gràcies!

Descobriment del dia: l'humor negre negríssim de la senyoreta Agente Morillas... Podeu trobar l'enllaç al seu Myspace i al seu Fotolog en aquesta pàgina: http://www.agentemorillas.com/ Altament maiterecomanable ;)

Avui és l'aniversari de la lectora number one d'aquest blog: Estela! ... que faria aquesta pàgina sense les teues aportacions! Molts besets, guapa... i si avui et desitge ja un bon dia, prepara't per a demà, que toca aventura! (i esperem que el dia -o la nit - encara siga millor que avui) :D

ManiFestaciOns de TiM BurTon

a CasTeLló

Aquest cap de setmana vaig anar a veure què es cuinava al Tanned Tin. No és que jo siga una megafan d'aquest minifestival independent d'hivern que tenim, però la curiositat em podia (i si l'entrada és gratuïta) encara més.

Així que em vaig plantar amb Inger a la porta del Casino Antic, vam buscar una cadira i vam agafar lloc, com fan les iaies que no saben al que van, però, ben agafadetes del bolso, han de fer-se les enteses i no perdre's detall. Sembla que l'estilisme alternatiu/bohemi/no-passava-per-ací-sinó-que-entenc-del-tema va colar; al poquet que vam entrar ja ens va vindre un càmera per grabar-nos expressant una opinió. Jo no sóc de les que es manifesten sense xec pactat, així que vaig argumentar que tenia vergonya i tampoc ens van insistir molt més (bé, una altra vegada se va arrimar una xica, per si colava la camaderia... autògrafs a l'eixida, així que no va aconseguir res ella tampoc). Bé, al tema musical.

El primer concert va ser el de Grouper (o la nena Marea) http://www.myspace.com/grouperrepuorg... una americaneta poca cosa, menudeta i amb els cabells curts, discretíssima però amb una veu i uns sintetitzados que t'endinsaven a la mar. Me va agradar moltíssim, molt relaxant ella, amb una veu que omplia cada racó de la sala i que anava genial per a emparrar-se (tot i que a mi no em costa massa, la veritat).

El segon concert va ser el dels germans Arborea (el nen Pi i la nena Carrasca) http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendid=49783409 ... totalment soporífers, angelets! Una part de la sala va fer la sesta del borrego que se diu a aquella que es fa abans de dinar. Inger i jo vam comptabilitzar dues persones del nostre voltant: el nostre veí de cadira (que meditava molt) i un altre que mantenia un dialecte platònic ben plàcid a un silló (és clar, els fan tan comoooodes...) Res, que el nen Pi i la nena Carrasca ens van avorrir soberanament amb tant de lirisme folk, guitarretes, ukeleles, banjos and so on.

Però, afortunadament, encara ens quedava l'actuació del nen Autista, SJ Esau http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendid=22153594, divertit, curiós i autosuficient com ell a soles. Una guitarra elèctrica customitzada, una taula de so, dos micròfons... i a la marxa! Anava gravant-se la veu, sorolls fets amb la boca o amb les mans, notes... li donava al "repeat" i ja tenia coros, acompanyament o ecos... em va encantar! i baratet baratet... ben frikipower com m'agrada a mi! Al llibret que el presentava apareixia la paraula musica de reciclatge i d'escombreries... ummmm.... a veure si serà que el grunch i el cutrelux ha tornat...

ExPosiciÓ aL TErrA

Aquesta setmana tenim moviment a Castelló. El dimecres el meu amic Jordi exposa al pub Terra a les 22.30h i a més fa promoció especial 2x1 perquè vindrà acompanyat per la musiqueta del senyor Goterris. Com ja ha fet en altres exp0sicions anteriors, sortejarà una de les seues fotos... (a veure si per fer-li promoció tinc més sort amb els numerets... jijijijiji.... que de mans innocents, cada vegada, ja hi ha menys).